martes, 23 de febrero de 2010

ESCRIT

Hauriem d'indicar aquesta ressenya de Jesús Alonso sobre el llibret de la nostra falla ha estat publicada el diumenge 21 de febrer de 2010 en el seu blog.


   Ja fa anys que els fallers (sobretot els de Gandia) s’entrellacen més i millor amb el món de la cultura. En realitat no és un fenomen del tot nou. Els famosos Joan Fuster o Manuel Sanchis Guarner ja col·laboraven amb les falles i els llibres festius. A més a més, al capdavall, les falles són cultura. Una cultura popular que pot estar més o menys controlada des de dalt però que té una indubtable arrel en la gent, en els barris, en les famílies. Una cultura que és capaç de donar caliu i color a les anàlisis dels lletraferits.
  Fa temps que al barri de sant Josep es buscava saber alguna cosa més de la seua història. Per un costat, és clar que sempre ha format part de la ciutat, de Gandia, però també és cert que ser ravaler té alguna cosa especial. Antigament, significava viure fora dels murs i allí visqueren moros i moriscos fins que foren foragitats.
  No sabíem massa i encara sabem poc de la història particular del barri. Però és indubtable que el dossier que enguany inclou el llibret o llibrot de la falla de sant Josep presenta novetats importants. Jo destacaria, per començar, la de Vicent Olaso. Perquè beu en fonts que fa poc es troben disponibles (els pergamins que fa uns anys reintegraren a l’Ajuntament els germans Tarrazona) i perquè és ben conscient de les particularitats del barri on semblen convergir cristians, moros i moriscos, ponts i camins, obradors i llauradors... un barri complex que s’ha interrelacionat conflictivament amb ‘la vila’ i que finalment es va unificar mitjançant el gran invent que fou el passeig Germanies.
  Vicent Pellicer repassa l’evolució de la mesquita i la construcció de l’antiga església, al segle XVIII. Albert Vázquez i jo parem l’atenció en un carrer clau, el carrer d’Obradors. Toni Calzado parla de les pells: una indústria ja desapareguda, com les seues fortes sentors. L’ambient republicà és recordat per Lluís Sevilla i per Claudi Gregori, qui, finalment, posa en lletra d’impremta uns antecedents i una petita història del col·legi Joaquim Costa, reanomenat Francesc de Borja el 1939. Bernat Martí, amb la seua prosa àgil i aguda, rememora la guerra, els refugis, les bombes.
  Tot plegat, un antic somni de Lluís, historiador, bibliotecari, cabut en reconstruir el passat del seu barri i, finalment, faller, ha començat a fer-se realitat.

jesuseduard.blogspot.com

No hay comentarios: